Sempre m’ha agradat la fotografia. A tots ens agrada guardar els moments feliços (viatges, trobades, persones) potser perquè intuïm que la memòria, amb el temps, també es cansa.
En els meus primers viatges en bicicleta ja vaig començar a preocupar-me per l’espai. No volia carregar més del necessari: en tenia prou amb el moviment, el vent a la cara, el so de les rodes sobre el camí. Parava només per a menjar o per a fer alguna foto de rigor. En aquell moment, el telèfon era suficient. Gaudia fent fotos i compartint els meus viatges, però encara no sentia la fotografia com una passió.
Fins que em vaig mudar a un pis buit.
Vaig voler fer-lo meu penjant collages amb imatges de les meues rutes, i allí vaig descobrir una cosa: les fotos del mòbil (parle de fa més de set anys) no tenien la qualitat suficient per a ampliar-les. Encara no entenia de llum ni de color (eixes hores que hui passe davant de l’ordinador després d’un cap de setmana de muntanya i pols), però vaig començar a sospitar que hi havia alguna cosa més darrere d’una bona imatge.
Vaig continuar viatjant amb el telèfon per pura comoditat, fins que l’acampada va canviar la meua manera de mirar.
Al final del dia muntava la tenda, preparava alguna cosa senzilla per a sopar i m’asseia sobre la colxoneta (o en un banc improvisat) a llegir, mentre la vesprada s’esvaïa i el cel començava a encendre’s d’estreles. Passava llargues estones amb una aplicació de realitat augmentada, identificant constel·lacions i imaginant històries en cada traç de llum.
Va ser aleshores quan vaig saber que també volia guardar aquells moments: la meua tenda il·luminada sota la nit, el silenci, la calma immensa del camp obert.
No tinc res en contra de la fotografia amb el telèfon. Hui les càmeres mòbils oferixen resultats magnífics i són perfectes per a estils com el retrat, la fotografia urbana o de carrer. Però hi ha terrenys on es queden curtes: la fotografia nocturna, la macro, la de fauna o d’esports. Capturar la Via Làctia o les traces de les estreles exigix òptiques lluminoses i exposicions llargues (entre 10 i 15 segons per a estreles com a punts o light painting, i fins a una hora per a traces completes). De tot això, aleshores, no en sabia res. Només volia atrapar un tros de cel.
Així que vaig fer el pas i vaig comprar la meua primera càmera: una mirrorless Olympus1, a la qual vaig afegir un objectiu lluminós (Panasonic Lumix G 20mm f/1.7 ASPH). Volia aprendre, jugar, equivocar-me. I des d’aquell moment ja no hi hagué marxa arrere.
Tenia clares les condicions: havia de ser xicoteta, lleugera i resistent, una càmera que poguera conviure amb l’equipatge de bikepacking. Després de llegir i comparar, vaig optar pel sistema Micro Quatre Terços 2: compacte, equilibrat i amb un catàleg d’òptiques adaptat al viatge. Vaig trobar de segona mà una Olympus E-M10 Mark III i, encara que en rebre-la vaig pensar que era enorme, prompte vaig entendre la seua grandària real. Hui em sembla diminuta comparada amb les full frame o APS-C.
La prova de foc va arribar mentre creuava Alemanya i Suïssa en bicicleta3. Me la vaig comprar per a aquell viatge, i l’experiència va ser reveladora. Poc després vaig actualitzar a la OM-5 (la meua companya actual) i vaig afegir un gran angular i un teleobjectiu compacte.
Si has arribat fins ací, potser compartixes els mateixos dubtes que vaig tindre jo.
Per això et deixe alguns apunts personals, més viscuts que tècnics, que potser t’ajuden a decidir.
Els pros pots vore’ls directament a la galeria de Deriva Lenta: el color, la textura, el joc amb la llum.
Els contres, te’ls conte ací:
No m’agrada que la càmera tinga un visor que sobresurta del cos: en portar-la a l’esquena acaba clavant-se i resulta incòmoda. La meua solució va ser improvisar una funda de neoprè retallada per a deixar l’objectiu fora; així puc detindre’m, soltar l’estabilitzador que la manté ferma mentre pedalege (un accessori imprescindible) i disparar en segons. Amb la pràctica, el procés es torna quasi automàtic.
Tampoc negaré que canviar d’objectiu pot ser un destorb: interromp el ritme del pedaleig i exigix un petit ritual de pausa i cura. Però, en el meu cas, eixe parèntesi s’ha convertit en part del viatge. Porte els objectius en una ronyonera, junt amb la càmera (quan em canse de portar-la a l’esquena) i un mini trípode. L’ideal seria un objectiu tot terreny, però preferisc la nitidesa dels fixos: solc portar-ne tres, dos de lluminosos i un tele curt. Tot cap en la ronyonera i, encara que m’obliga a detindre’m, ho visc com una manera de mirar amb més calma.
Canviar d’objectiu, al final, també és canviar de perspectiva.
He aprés a viatjar sense pressa, i cada fotografia es convertix en part del propi trajecte.
Potser amb el telèfon ja en tens prou.
Potser preferisques un equip més gran.
Jo, per ara, estic en pau amb el meu.
I tu, què portes en els teus viatges? Què et va portar a triar la teua càmera?
Si t’abellix compartir-ho, et llegisc als comentaris o a la comunitat de fotografia de Telegram de Deriva Lenta.
Perquè la bellesa del camí també es troba en com el mirem.
T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?
Aquestes reflexions apareixen sense calendari, igual que arriben els pensaments que les provoquen.
Si et ve de gust rebre-les quan sorgeixen, la slowletter és el lloc on continuen.
Deixa un comentari