Per què afegir una recomanació musical a cada Relat Visual?
Sempre he cregut que la música ho complementa tot. A mi, almenys, m’acompanya des de bon matí: quan isc cap a la faena solc escoltar piano o música clàssica per començar el dia amb un ànim suau, temperat. Després, a mesura que avancen les hores, també canvia la banda sonora. La música s’adapta al que faig, al que sent, al que necessite.
Diuen que alegra l’ànima. Jo crec que també la cura. Hi ha cançons que, en el moment just, et sostenen. T’asserenen en un dia torçut o et donen l’empenteta que necessites per coronar un port de muntanya. Sí, ho has llegit bé: quan vaig amb la bicicleta de carretera també escolte música. Utilitze auriculars de conducció òssia; no aïllen de l’entorn i, tot i així, permeten que eixe pols musical, eixe xicotet estímul que tant disfrute, m’acompanye.
En canvi, quan isc a la muntanya amb la gravel no em cal connectar-me a cap aplicació musical: la natura té la seua pròpia banda sonora per a qui la vullga escoltar. Un concert infinit de fulles, vent i vida en moviment.
Amb la fotografia em passa una cosa semblant. M’encanta perdre’m en les fotografies dels meus viatges, o en els ulls de qui mira d’una altra manera. Una bona cançó transforma qualsevol imatge: l’obri, l’eixampla, li dona noves capes. Una sèrie fotogràfica o una sola fotografia poderosa acompanyada de la música adequada fa que els meus sentits es relaxen i s’òbriguen a la contemplació. M’ajuda a viatjar fins a aquell lloc, a imaginar com seria estar-hi realment, a preguntar-me com ha jugat el fotògraf amb la llum, amb les ombres, amb el color. La música m’invita a quedar-me una miqueta més dins de la imatge.
I el silenci? El silenci és un refugi. En ciutats saturades, en espais on el soroll ho ocupa tot, el silenci és un bé fràgil que cal protegir. En ell trobem eixe punt d’inflexió que separa el desbordar-se de, simplement, respirar.
Però sempre he pensat que, en la natura, el silenci com a tal no existix: el que hi ha és absència de soroll. La natura parla sempre, encara que ho faça baixet: el vent que rosega les fulles, el murmuri d’un riu pròxim, el rodar de les nostres rodes sobre la terra.
Gaudisc enormement veient fotografies de paisatges que encara no conec, rutes que m’amplien l’horitzó. Amb la música adequada, eixes imatges pugen de nivell.
Per això he decidit afegir una proposta musical a cada Relat Visual: una invitació suau a mirar des d’un altre lloc, a deixar que la imatge respire amb un altre ritme.
I, amb el temps, vull anar més enllà: oferir paisatges sonors propis, gravats en eixos instants, per ampliar encara més l’experiència. Fotografies que s’escolten. Sons que revelen allò que la imatge insinua. Un diàleg de sentits que done vida, encara més, a cada Relat Visual.
Si et ve de gust acompanyar els teus Relats Visuals amb música, he preparat diverses llistes al compte de Spotify de Deriva Lenta. Cadascuna està pensada per a un estat d’ànim diferent, per a una manera de pedalar, per a una forma concreta de mirar el món. Les pots deixar sonar mentre contemples els Relats Visuals o endur-te-les als teus dies de ruta.
Gravel, a poc a poc
Música per a pedalar sense urgències.
Per observar, escoltar i deixar que el camí marque el ritme.
Carretera, pols constant
Música per a mantindre el pols.
Per a pedalar fort, amb cap i controlant la respiració.
Quan baixa la llum
Música per al final del dia.
Quan el soroll es dissol i el ritme afluixa a poc a poc.
T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?
Deriva Lenta s’ha anat construint pas a pas, prenent decisions conscients pel camí.
Si et ve de gust acompanyar com evoluciona el projecte quan hi ha alguna cosa a contar, la slowletter és el canal més directe.
Deixa un comentari