El recorregut s’inicia a la Sénia i es dirigeix cap a Mas de Barberans, per a desviar-se abans d’arribar al poble cap a la part més salvatge del Parc Natural dels Ports, on la pedra i el bosc semblen haver-se posat d’acord per a frenar el pas del temps.
La pista serpenteja entre pinedes i bancals oblidats fins a assolir la zona alta, on l’aire es torna més fresc i la muntanya mostra el seu caràcter.

A la part alta, una cova monumental s’obri cap a l’est, il·luminant les parets interiors amb els primers rajos del dia. Des d’allí, el camí es torna més dur: un tram de barranc obliga a avançar a poc a poc, fins i tot a carregar la bicicleta. És un esforç breu, però suficient per recordar que a la muntanya res no s’aconsegueix sense paciència.

L’esforç té recompensa. A l’altra banda del collat, la vegetació canvia i apareix una fageda insòlita, una de les més meridionals d’Europa. Sota la seua ombra, el Faig Pare domina la clariana com un testimoni del pas dels segles. Més endavant, els pins prenen el relleu, encapçalats pel Pi Gros del Retaule, un arbre monumental ¹ que conserva en la seua escorça la memòria de l’ús tradicional d’aquestes muntanyes.

Des de les altures, la pista es despenja a poc a poc cap a l’embassament d’Ulldecona. El paisatge s’obri i l’aigua apareix de sobte, quieta, encaixada entre muntanyes que es reflecteixen en la seua superfície com si el temps s’haguera aturat allí baix. És un descens que convida a deixar rodar la bici lliurement… tot i que no convé confiar-se massa.

Perquè la calma dura el que dura. Després de vorejar el pantà, el terreny torna a exigir respecte: toca remuntar de nou, una pujada franca que retorna el ciclista al seu lloc. L’asfalt ajuda, sí, però la pendent recorda que al Parc Natural dels Ports cada regal porta implícit el seu peatge. L’ascensió condueix fins a Fredes i, pel camí, quasi sense buscar-ho, apareix el Monestir de Santa Maria de Benifassà. Els seus murs clars emergeixen entre el verd, sobris i silenciosos, com si la mateixa muntanya haguera decidit alçar allí un refugi per a l’esperit.

Superat Fredes, el pedaleig s’assenta al voltant dels mil metres d’altitud. És una franja suspesa, una mena de balcó natural des d’on el territori es contempla amb distància i calma. Abans d’arribar a Castell de Cabres, l’itinerari s’aparta i baixa cap a Vallibona, un poble blanc aferrat a la vessant, on els carrers estrets i les façanes emblanquinades semblen pensades per a protegir-se del pas del temps més que del clima.

Des d’allí, la carretera cap a Rossell dibuixa un traçat juganer, sempre canviant. Cada corba ofereix una escena diferent: masses forestals denses, clarianes obertes, barrancs profunds que tallen la serra sense avís previ.
És un tram per a deixar-se portar, per a pedalar sense presses, amb la mirada viatjant més lluny que la roda davantera, fins que el camí ens retorna, a poc a poc, a la Sénia.

Aquest bucle és una immersió completa al Parc Natural de la Tinença de Benifassà i al Parc Natural dels Ports, un territori aspre i silenciós, on els pobles són escassos i el cel sembla més gran. Ací la solitud no pesa, acompanya.
A dalt de les crestes, els voltors comuns descriuen cercles lents, vigilant des de l’aire un recorregut que es gaudeix millor quan se n’accepta el ritme i es pedala sense urgència.