Pot sonar a excusa, una manera de justificar per què necessite una bicicleta o per què necessite tant de temps per entregar-me a ella.
Però no ho sent així. Després de tants anys pedalejant, he arribat a comprendre que el ciclisme ha cuidat més la meua ment que el meu cos, encara que també haja fet molt per ell.
En realitat, totes dues van de la mà. Sabem que l’exercici allibera dopamina, serotonina, endorfines… petites descàrregues de benestar que el cos tradueix en una calma plaent.
Per a mi, va una mica més enllà. No és tant el ciclisme com a esport, sinó la bicicleta com a via d’escapada.
Quan vaig abaixar el teló de la meua etapa universitària, més llarga del que havia previst perquè la vida laboral em va retenir a la ciutat on havia estudiat, tot va canviar de cop: la feina, la ciutat, la relació sentimental. Massa girs en molt poc de temps. Em vaig trobar davant d’un buit immens que necessitava omplir i, sense pensar-ho massa, em vaig comprar una bicicleta. Podria haver sigut una guitarra. O una canya de pescar. Fins i tot una videoconsola. Però no. Va ser una bicicleta. Corria l’any 2011.
La decisió tenia més fons del que havia imaginat. Volia un canvi de vida. Venia d’anys de pluriocupació per pagar-me els estudis, de dies llargs i mals hàbits. I, de sobte, tenia temps, i ben a prop, diversos parcs naturals. Passar d’una vida sedentària a la ciutat i endinsar-me en el medi natural va ser gairebé un acte d’instint.
Així vaig començar: sense roba tècnica, sense nocions de mecànica, amb les poques ferramentes que venien amb la bici per reparar una punxada. I, sincerament, poca cosa més fa falta: dues rodes que frenen i ganes de perdre’s.
La bicicleta em va ajudar a conéixer-me. I conéixer-me em va ajudar a millorar.
Estava trist? Pedalejava. Mentre l’aire em colpejava la cara, pensava en els perquès: què m’ha portat fins ací?, tinc part de culpa?, puc canviar-ho?, puc evitar que es repetisca? Hores i hores de conversa amb mi mateix, fins que el pensament es tornava més clar.
Estava feliç? També pedalejava. Per celebrar-ho, per estirar l’alegria una mica més.
Tenia una discussió laboral o personal? Pedalejava. En aquells anys em movia per impuls. Deia el que pensava sense pensar el que deia, i a vegades la franquesa em mossegava de tornada.
La bicicleta em va donar una eina nova: el moviment com a descàrrega.
Si la ràbia em bullia per dins, augmentava el ritme fins a no pensar en res més que a respirar. No sempre trobava solucions, però sí perspectiva. El cansament convertia els problemes en alguna cosa més manejable, els reduïa a la seua justa mesura.
I quan necessitava resoldre alguna cosa, abaixava el ritme i deixava que les cames mogueren les idees. Sempre acabava arribant a alguna conclusió. Potser no definitiva, però suficient per continuar pedalant per la vida amb una càrrega més lleugera.
Vaig comprendre que quasi tot té remei, i que les solucions, quan arriben des de la calma, ho fan per a quedar-se.
La bicicleta em va ensenyar com funcionaven les meues emocions. Gràcies a ella vaig aprendre a cuidar-me, a estimar-me, a ser més pacient. No va ser ràpid ni planejat, va ser un procés lent, natural. Amb el temps vaig entendre el que havia passat. Tot va encaixar després, quan ja podia mirar arrere sense soroll.
Som la suma del que hem viscut. Fins i tot les males decisions ens han portat fins ací. Si no ens agrada el resultat, el procés ha de continuar. Si hem aprés a estimar-nos, aleshores tot cobra sentit.
La bicicleta va ser una eina essencial en aquest procés, encara que no l’única. També ho van ser els amics, la família, els llibres… tot allò que em va permetre prendre distància del present i donar-me l’espai suficient per entendre’m millor.
Hui la bicicleta ja no és la meua psicòloga, és una amiga. Una companya de viatge. No passe tantes hores amb ella com abans, però sé que, quan la necessite, continuarà ahí, esperant-me. Disposada a escoltar o simplement a acompanyar-me, mentre torne a perdre’m en una altra deriva.
T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?
Aquestes reflexions apareixen sense calendari, igual que arriben els pensaments que les provoquen.
Si et ve de gust rebre-les quan sorgeixen, la slowletter és el lloc on continuen.
Deixa un comentari