Índex de contingut:

Advertència:

Ho sent, però aquesta no és una ruta fàcil. Sé que no és la millor manera d’invitar-te a l’aventura (o potser sí), però preferisc pecar de sincer: aquesta travessia requerix una certa preparació, planificació i calma per a assaborir-la en plenitud.

He dissenyat la ruta amb la intenció de mostrar alguns recorreguts “típics” que solc fer per la zona. Alguns són ja clàssics de tardor, d’aquells que semblen escrits en la memòria del paisatge, i altres, d’estiu, quan la calor convida a buscar piscines naturals amagades en paratges estrets. La dificultat no residix tant en el desnivell (que, com veuràs, no és poc), sinó en algun tram on hauràs d’empenyer la bici. Si viatges lleuger, sense alforges, a penes notaràs l’esforç; amb elles, la paciència serà la teua millor companya. Però res d’això enterbolix la bellesa de l’itinerari. Al contrari: són trams necessaris per a arribar a racons preciosos, les alternatives dels quals desvirtuen el sentit de la ruta.

El meu consell? No tingues pressa. Deixa que el slowbiking et porte a la deriva. Gaudeix de cada revolt, del silenci trencat per un riu, de la conversa improvisada amb un veí, del blau clar que el cel regala en aquestes comarques.

Feta l’advertència, anem a les presentacions.

Què és Deriva Lenta Slowbiking?

DL Slow és molt més que un recorregut: és un viatge per la diversitat.

Creua comarques que s’estenen entre les províncies de Castelló, Terol i Tarragona, voreja serres agrestes i s’obri pas per valls amagades. És una ruta de contrastos, de desnivells que regalen panoràmiques i de descensos que conduïxen a la frescor de gorgs cristal·lins.

Pujaràs ports de muntanya que oferixen vistes infinites, et refrescaràs en piscines naturals que la paciència de l’aigua ha esculpit en la roca i caminaràs sota la penombra del fagedar més meridional d’Europa. Després, com si el viatge prenguera un respir, la ruta s’obri a una mar interior d’arrossars que a l’estiu brillen com l’or, un cel poblat d’aus migratòries i flamencs que, a l’hivern, tenyixen de rosa la mirada, i la serenitat de les seues vies verdes, perfectes per a pedalejar al ritme lent que proposa aquesta experiència.

1a part: Un colós anomenat Mont Caro

Si eres dels que els agrada revisar el perfil de la ruta, potser t’espantes en veure que tot comença davant del monstre final. Tranquil: el Mont Caro imposa, però també seduïx. La seua ascensió, si la gestiones amb calma, es convertix en un bàlsam: una mescla d’esforç i d’èxtasi que embriaga corba rere corba.

El viatge comença al pont roig de Tortosa, inici de la via verda que unix la ciutat amb Alcanyís. A penes en recorreràs els primers quilòmetres, prou per a escalfar les cames mentre t’allunyes de l’Ebre i t’aproximes al peu del nostre protagonista. No et preocupes: a la tornada la gaudiràs de veritat, en sentit descendent, quan la via verda es lliure per complet a la gravetat i al goig de la baixada.

Eixa visió, mescla de colós i de calma, és un dels grans regals d’aquest inici de ruta, i una promesa del que està per vindre.

Això sí: planifica bé l’època de l’any. A l’estiu, la calor pot deixar-te sense aigua abans del que esperes, mentre que a l’hivern la neu pot obligar-te a empenyer la bici amb els genolls enfonsats en blanc. La muntanya té caràcter, i convé respectar-lo.

Després de baixar cap a Fredes per una pista forestal preciosa, però alhora exigent, el paviment reapareix i ens acomiada del Parc Natural dels Ports per a donar-nos la benvinguda al Parc Natural de la Tinença de Benifassà: un territori abrupte i silenciós, on els voltors comuns planegen sobre valls immensos i els boscos semblen protegits del pas del temps.

2a part: El balcó de la Tinença

Una vegada deixem arrere Fredes, el pedaleig s’estabilitza al voltant dels mil metres d’altitud, una mena de terrassa natural des d’on el paisatge es contempla com ho faria una au rapaç. Les pendents dures del Mont Caro queden enrere i ara l’esforç es transforma en cadència, en eixe ritme constant que permet al viatger deixar vagar la ment mentre la bicicleta avança sobre una mar de muntanyes.

Travessar la Tinença de Benifassà és endinsar-se en un territori abrupte i callat, on cada corba obri un nou balcó cap a valls encaixats, crestes calcàries i boscos espessos de pi i carrasca. La sensació és d’aïllament volgut, d’autenticitat: pocs cotxes, pocs pobles, molt de cel. Als cingles més elevats, planen els voltors lleonats, que semblen escortar la ruta amb el seu vol circular.

A poc a poc, el terreny s’endolceix i l’horitzó s’amplia fins a anunciar l’arribada a Morella, la ciutat fortificada. S’alça majestuosa, envoltada per més de dos quilòmetres de muralla medieval, amb un castell que corona la roca com un niu impossible. Els seus carrers empedrats conviden a caminar a poc a poc, a deixar-se perdre entre portals gòtics, cases senyorials i places on la història pareix encara present. Morella no és només un lloc de pas, és una pausa: un recordatori que cada viatge ciclista també mereix una deriva a peu.

Després de la visita, la ruta s’endinsa cap a la vall de Forcall, que s’estén envoltat de muntanyes com una closca natural. Els seus quatre rius²conflueixen al cor del poble, el traçat del qual conserva un aire medieval, amb porxos de pedra i una església barroca que sorprén per la seua grandesa en un entorn tan recollit. Des d’ací, les carreteres secundàries conduïxen cap a la Serra de Celumbres, on el terreny torna a guanyar altitud i la bici recupera eixe pedaleig lent però sostingut entre parameres obertes i praderies de muntanya. És un tram on el vent mana, i en dies clars, les vistes abasten horitzons llunyans que semblen no acabar-se mai.

Més avant s’arriba a Castellfort, un dels municipis més elevats de la comarca, on les cases s’amuntonen contra el vessant i la vida sembla adaptada a la muntanya i al fred hivernal.

Este tram, que enllaça pobles d’altura amb solituds de muntanya, combina allò humà i allò salvatge: l’hospitalitat sòbria de les poblacions, els paisatges infinits de la serra i el murmuri del vent que acompanya cada pedalada.

3a part: L’Alt Maestrat i el seu bonus track (l’Estrella)

El viatge avança cap a l’Alt Maestrat, terra d’història, de pedra i de resistència. Ací els pobles semblen cisellats en roca i memòria, penjats en vessants impossibles o estesos sobre altiplans on el vent no descansa mai.

El primer encontre és amb Vilafranca del Cid, vila que va florir amb el comerç de la llana i que encara conserva un traçat medieval al voltant de les seues muralles. Carrers empedrats, cases senyorials i la sensació d’un temps que avança a poc a poc.

Més avant apareixen Xodos i Atzeneta del Maestrat, pobles que mantenen l’essència rural d’aquesta comarca: cases de pedra emblanquinades, placetes on la vida es reunix al voltant d’una font i camins que fan olor de camp i de llenya. Entre ells, les restes d’antics torreons defensius recorden que esta terra va ser frontera durant segles.

La ruta continua cap a Culla, potser un dels pobles més bells del Maestrat, declarat Conjunt Històric-Artístic. Els seus carrers costeruts, l’església fortificada i les restes de l’antic castell dominen el caseriu des de dalt, creant una de les siluetes més reconeixibles d’estes muntanyes.

Des d’allí el camí s’obri cap a un paisatge més tranquil, on la història deixa pas als grans arbres i als barrancs silenciosos. Molt a prop apareix la Carrasca de Culla, un arbre monumental declarat Arbre Monumental de la Comunitat Valenciana. Esta carrasca mil·lenària, una de les més grans i longeves del territori, s’alça majestuosa enmig del paisatge i pot contemplar-se des de l’exterior de la finca que la protegeix.

Més endavant, el recorregut s’endinsa al Barranc dels Horts⁵, un dels paratges naturals més sorprenents de tota la comarca. Ací el paisatge canvia de sobte. El camí s’acosta al curs del barranc i apareix un antic bosc de roures valencians i carrasques que acompanya l’aigua i la menuda font que brolla entre les roques.

L’Alt Maestrat és així: una mescla de pobles que resisteixen, d’història gravada en muralles, de muntanyes que dibuixen l’horitzó i de llocs que, fins i tot en l’abandó, ens recorden el valor de la memòria.
I encara que l’Estrella quede fora dels seus límits, he volgut incloure-la en DL Slow, perquè la seua història encaixa en aquest viatge: un recordatori que les rutes no les tracen només els mapes, sinó també les persones.

4a part: Quan l’interior s’obri a la Mediterrània

Arrere queda l’Alt Maestrat, amb la imponent silueta de la Mola d’Ares retallada contra el cel i la pintoresca (quasi deshabitada) aldea de la Llàcua, que pareix resistir-se a l’oblit entre bancals de pedra i masies antigues. El viatge gira aleshores cap al nord-est i ens endinsem breument de nou en la Tinença de Benifassà, eixa comarca de muntanyes callades i valls profunds que ja ens va acollir a l’inici del recorregut.

El camí ens conduïx a Vallibona, un poble blanc encimbellat a la vessant, amb carrers estrets i balcons que s’obrin a la serra. Des d’ací, la carretera fins a Rossell serpenteja emmarcada per arbres i panoràmiques que canvien a cada corba: boscos espessos, prats oberts i barrancs que tallen la muntanya en vertical. És un tram per a pedalejar sense pressa, deixant que la mirada es perda en l’horitzó.

A poc a poc, el paisatge s’obri al Baix Maestrat, on les serres van cedint terreny als camps de cultiu. La ruta travessa pobles històrics com Sant Mateu, amb la seua imponent església gòtica i la plaça Major, escenari de mercats i fires des de l’edat mitjana; la Salzadella, coneguda per la dolçor de les seues cireres, i Santa Magdalena de Polpís, que encara conserva les muralles del seu castell templari al capdamunt del turó.

Des d’ací, la bicicleta s’endinsa en un altre tresor natural: la Serra d’Irta, un parc natural que s’estén com una franja verge entre la muntanya i la mar. Els seus camins permeten pedalejar vora el Mediterrani, entre cales solitàries, pins que quasi arriben a la vora i el perfil del castell de Xivert, que vigila des de les altures com ho va fer durant segles. L’aire ací canvia: fa olor de sal, de resina i d’horitzó obert.

La ruta ens porta després fins a Peníscola, amb el seu nucli antic encimbellat sobre la roca i el castell del Papa Lluna mirant desafiantment la mar. Després de perdre’s una estona entre els seus carrerons empedrats, arriba el moment de tornar cap a l’interior, no sense abans delectar-nos, per última vegada, amb el Mediterrani tot recorrent el preciós passeig que engalana els set quilòmetres de platja fins a Benicarló, el poble que em va veure nàixer.

Ara, acompanyats per un paisatge agrícola que es tenyeix de verd i d’ocre segons l’estació, els camps d’oliveres retorçudes i les fileres de tarongers perfumen el pedaleig fins a arribar a la Sénia, punt de transició cap a una de les zones més belles per als amants de la tardor.

Ací, quan acaba l’estiu, els boscos ofereixen un espectacle breu i delicat: fulles que canvien de color, del verd al groc daurat, i d’aquest últim al roig intens, creant catifes de fullaraca que cruixen sota les rodes.

5a part: La zona dels monuments

Si hi ha un tram que condensa l’essència d’aquesta ruta, és aquest. Perquè ací els “monuments” no són de pedra treballada ni de mans humanes, sinó de natura sàvia i temps pacient. Entrem de nou al Parc Natural dels Ports, on cada pas sorprén amb un nou testimoni de grandesa.

El recorregut comença amb la pujada fins a Casetes Velles, punt d´accés a la Cova del Vidre. S’obre a 1.120 metres d’altitud sota l’esperó de la Mola del Boix, al marge dret del barranc de Lloret. La boca triangular, d’enormes dimensions (43 m de llargada per 30 d’amplada i 14 d’alçada), impressiona el viatger que s’hi acosta.

Poc després arriba un dels trams més durs: una barrancada on cal carregar la bicicleta durant uns tres-cents metres. El secret està en la paciència. Superat aquest repte, l’esforç es veu recompensat amb un preciós sender que descendix cap a un dels tresors botànics de la ruta: el fagedar més meridional d’Europa.

Allí s’alça majestuós el Faig Pare, un faig de més de 250 anys, 25 metres d’alçària i 4 metres de perímetre. Les seues arrels retorçades sorgixen de la terra com canelobres entrellaçats, sostenint el silenci del bosc. Durant segles ha sigut símbol de resistència, memòria i bellesa al massís dels Ports.

L’any 2024, una forta ventolera va partir una de les seues branques principals, recordant-nos que ni tan sols els gegants són eterns. A la galeria hi podràs trobar, com a homenatge a aquest arbre monumental ⁶, fotografies del Faig Pare abans d’aquella ferida, quan encara desplegava tota la seua majestuositat entre les ombres fresques del fagedar.

El viatge continua entre faigs i teixos fins a trobar-se amb un altre colós: el Pi Gros del Retaule, la pinàcia més gran de la península Ibèrica. Amb 31,5 metres d’alçària i més de 700 anys d’edat, este pi negre s’alça recte, cilíndric, superb. Les seues cicatrius (de l’extracció de resina i llenya en altres temps) són petjades d’un diàleg antic entre la natura i l’ésser humà.

Des d’ací, el camí descendix cap a l’embassament d’Ulldecona, que s’obri entre muntanyes amb aigües tranquil·les que reflectixen el cel. Però el descans dura poc: toca tornar a pujar, penitència justa per tanta bellesa. La carretera ascendix de nou fins a Fredes, esta vegada asfaltada, cosa que permet gaudir amb calma de les vistes i del perfil emblanquinat del Monestir de Santa Maria de Benifassà, fundat al segle XIII per l’orde del Cister. Els seus murs gòtics sorgixen entre muntanyes com una aparició serena, recordant-nos que també l’espiritualitat va buscar refugi en estos valls.

La ruta prosseguix cap al Tossal del Rei, cim de 1.350 metres on confluen Aragó, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Ací, una simple pedra marca el lloc on tres territoris es donen la mà, evocant l’antiga Corona d’Aragó.

Des d’allí, ens desviem cap a Sant Miquel d’Espinalvar, al Matarranya turolenc. Una ermita i masies de pedra gruixuda conformen este conjunt històric, que en altres temps va ser punt de trobada de famílies camperoles, d’intercanvis i celebracions. La soledat del lloc contrasta amb la vida que alguna vegada va acollir, oferint un respir ple d’història.

Després d’un llarg descens, arribem a Beseit, un poble de muntanya on el murmuri de l’aigua ho impregna tot. Ací es pot optar per fer un descans i passejar pel Parrissal de Beseit, un paratge natural de passarel·les de fusta i aigües turqueses encaixades entre estrets canons. Caminar entre les seues parets verticals és sentir la força de l’aigua modelant la roca durant segles.

De retorn a la ruta principal, una parada imprescindible és al Toll del Vidre, un gorg d’aigües cristal·lines amb un xicotet salt d’aigua i una platja de pedres on el viatger pot refrescar-se o simplement jeure al sol.

Poc després ens endinsem als Estrets d’Arnes, un conjunt de canons i parets verticals on el riu ha cisellat una successió de gorgs cristal·lins. Ací l’aigua dibuixa xicotetes piscines naturals consecutives, perfectes per a un bany a l’estiu o per a detindre’s a contemplar com la vida fluïx entre la roca i l’aigua.

No molt lluny es troba el Toll Blau, una bassa d’aigües intensament blaves, amagada com un tresor als peus de la muntanya. Un lloc al qual el camí s’acosta amb discreció, convidant a aturar-se, a mullar-se els peus i a deixar que el silenci de l’entorn faça la resta.

Des d’Horta enllacem de nou amb la Via Verda de la Val de Zafán, que ens conduirà en baixada cap a Tortosa. Una via amable, amb túnels, estacions restaurades i la possibilitat d’aturar-se en enclavaments com la Fontcalda, on les aigües termals brollen enmig de congostos i regalen al viatger un últim descans.

La ruta pot finalitzar ací, al pont roig de Tortosa, tancant el cercle on tot va començar. Però també pot obrir-se a un últim regal: el bucle del Delta de l’Ebre, amb els seus arrossars daurats, els flamencs a l’hivern i la calma infinita de les seues planes. Perquè aquesta aventura, com la pròpia deriva, no sempre necessita un final; a vegades n’hi ha prou amb continuar pedalejant cap a l’horitzó.

6a part: La pau del Delta de l’Ebre

No hi ha millor manera d’acabar una ruta amb tant de desnivell que rodant per un parc natural on la “muntanya natural” més alta a penes supera els sis metres sobre el nivell de la mar. Molts menyspreen el Delta de l’Ebre perquè no oferix pujades ni ports; tanmateix, la seua màgia residix precisament en tot el contrari. Ací l’esforç no es mesura en metres de desnivell, sinó en instants de serenitat.

El Delta és un lloc que cura. Cura l’estrés, la tristesa, l’avorriment, l’ansietat. La seua pau no es troba en les rampes ni en la tècnica, sinó en les seues vies verdes entre arrossars, en la calma de les seues llacunes i en la quietud de milers d’aus que gaudixen de la vida sense cap pressa. Els seus pobles es fonen amb el paisatge, i la seua gent té el privilegi de despertar cada dia en un entorn bucòlic, on la vida transcorre al ritme lent de la natura.

Des de Tortosa ens dirigim cap al Delta seguint una via verda que també utilitzarem per a tornar⁷. Una vegada a Amposta, val la pena desviar-se breument cap als Ullals de Baltasar, surgències d’aigua dolça que brollen des del subsòl. Aquests petits estanys circulars, d’entre 3 i 7 metres de profunditat, mantenen durant tot l’any una temperatura constant i acullen una fauna i una flora úniques al Delta. Enmig d’un paisatge dominat pels arrossars, els ullals són xicotets oasis de biodiversitat.

De retorn a l’Ebre, seguim la seua riba per una de les vies verdes fins a arribar al Mediterrani, on la ruta ens regala la platja del Migjorn, una llengua d’arena oberta a l’horitzó. Un lloc perfecte per a sentir la trobada entre riu i mar, entre viatge i destí.

En la tornada, la bicicleta ens conduïx fins a la llacuna de la Tancada, el racó amb més densitat de flamencs de tot el Delta. Les seues aigües salabroses concentren vida: gavines, ànecs, corbs marins… tot un mosaic d’aus que convertixen este paratge en un espectacle per als sentits. Tres miradors permeten observar el vaivé de les aus sense pertorbar-les: finestres privilegiades a un ecosistema viu.

De llacuna en llacuna arribem a l’Encanyissada, la més gran del Delta. Allí es troba la Casa de Fusta, edifici construït als anys vint per caçadors i convertit hui en centre d’interpretació del parc natural. A l’interior, un museu ornitològic mostra la riquesa d’espècies que habiten el Delta; a l’exterior, el mirador s’obri sobre la llacuna per a recordar-nos l’escala infinita d’aquest paisatge horitzontal.

Creuem després el pont de Lo Passador sobre el riu Ebre i, ja a l’altra riba, la ruta entra en el seu últim acte. El pedaleig es torna encara més pausat, seguint camins tranquils que s’endinsen en la part nord del Delta. Ací el paisatge s’obri i el silenci guanya presència: menys trànsit, més horitzó, més sensació d’estar rodant per un territori que es deixa observar sense presses.

Poc després apareix un dels llocs més evocadors del recorregut: el cementeri de barques. Antigues embarcacions de fusta reposen varades sobre el fang, vençudes pel temps i la desmemòria. No hi ha cartells ni solemnitat; la seua força rau en allò que suggereixen. Són restes d’una vida lligada al riu i a la pesca, empremtes silencioses d’un Delta que sempre ha canviat, deixant enrere fragments de la seua història.

Poc després, la ruta enllaça Lo Goleró⁸i la Bassa de les Olles en un mateix gest pausat. Dos espais discrets, oberts al cel i al vent, on el Delta s’expressa en veu baixa: aigües someres, vegetació baixa i la presència constant d’aus que troben ací refugi. Rodar per aquest tram és avançar amb cura, quasi demanant permís, entenent que la veritable riquesa del Delta no busca cridar l’atenció, sinó romandre.

Des de la Bassa de les Olles, el viatge inicia un retorn suau cap a l’interior del Delta. La bicicleta avança entre arrossars i canals, fins a arribar a una via verda paral·lela al riu Ebre, acompanyant el seu curs tranquil. El riu ja no es viu com a destí ni com a frontera, sinó com un fil conductor que guia els últims quilòmetres del recorregut.

L’entrada a Tortosa es fa sense estridències, deixant que el cos assimile el que s’ha viscut. No hi ha un final abrupte ni una última pujada que marque el tancament: només el fluir constant de l’riu Ebre i la sensació d’haver completat un cercle ampli, generós, que es resisteix a acabar de cop.

El cercle es tanca, però la calma del Delta roman dins. Perquè més enllà de la muntanya i de la mar, aquest tram final confirma una certesa senzilla: la bellesa no sempre es mesura en altures ni en esforç. A vegades habita en unes barques oblidades, en un observatori silenciós, en una llacuna oberta al vent o en el gest senzill de rodar vora un riu que avança sense pressa cap a la mar.