Deriva Lenta Slowbiking

Imagina disposar d’uns dies per a lliurar-te a una ruta en bicicleta. Tu, la bicicleta i el camí. Imagina avançar a poc a poc, gaudint d’allò que tant estimes: desconnectar per a reconnectar-te a través de la natura. Sense presses, sense l’obligació d’acabar el recorregut si el temps no arriba. No importa: la ruta serà pacient, sabrà esperar sense enfadar-se. L’important és gaudir de cada quilòmetre, de cada instant.

Els meus primers viatges en bicicleta no van ser “cicloturistes”, sinó reptes d’autosuficiència en clau de bikepacking. I, curiosament, ni eixe era el meu propòsit ni n’era del tot conscient. La meua intenció era “viatjar/descobrir”, però sempre acabava pedalejant tant com em permetien el Sol i les cames, dormint just per a recuperar forces i, a l’alba, tornant a muntar per a continuar pedalant. Gaudia, sí, però sense saber que l’experiència podia expandir-se, tornar-se encara més plena.

Amb el pas dels anys vaig descobrir la meua malaltia: no sabia parar. I quan un la detecta, diuen, ja té mig camí fet cap a la curació. Això creia jo. Em va costar aprendre a aturar-me, a arribar a un lloc bell i simplement quedar-m’hi. No per a fer la foto de rigor i continuar endavant, sinó per a respirar, contemplar, escoltar… per a fondre’m amb el lloc.

A poc a poc, vaig anar trobant el gust en eixes pauses, i amb elles s’obrí un mar de possibilitats. Vaig començar a mutar de ciclista a cicloturista. Ja no devorava quilòmetres, sinó moments. Vaig descobrir que la lentitud era un regal.

I en eixe punt del meu aprenentatge va aparéixer la nit. Eixe territori que solem reservar per al descans es va convertir en part essencial dels meus viatges. Un univers propi, ple de matisos, amb sons diferents, amb llums i colors que semblen inventats per a qui s’atrevix a aturar-se.

Res m’agrada més que buscar un racó apartat de pistes i carreteres, muntar la tenda just quan el dia comença a acomiadar-se i, en lloc de tancar la jornada, obrir-la d’una altra manera. Asseure’m en la meua xicoteta “cadira de dimensionar” ¹, veure com el cel canvia de tons, sentir com una part de la fauna s’adorm mentre una altra desperta. Els sons es transformen, naix una nova banda sonora, més suau potser, però no menys màgica.

En eixe descobriment em vaig trobar també amb la fotografia nocturna. Immortalitzar la meua tenda sota un mantell d’estreles, amb la Via Làctia recordant-me com de menut sóc i com d’afortunat em sent de poder presenciar un espectacle així, s’ha convertit en un dels majors tresors dels meus viatges.

Això és el que et propose en aquesta ruta, i en totes les que puguen vindre. Potser ja sigues, com jo, algú que gaudix viatjant a la deriva. Si és així, celebre poder compartir amb tu aquesta manera d’entendre el camí, tan saludable per al cos com per a l’ànima.

Fes teua la ruta. Desmunta-la, torna-la a muntar, crea tantes variants com desitges: la zona oferix centenars de possibilitats. Però no oblides compartir la teua experiència: a tots ens agrada viatjar també en la deriva dels altres.