Per explicar què significa això de ser pelegrí dual he de tornar a 2017. I, curiosament, començar parlant d’una bicicleta. Aquell any acabava de comprar la meua primera gravel, una Specialized Sequoia d’acer. Buscava una bici que em permetera, bàsicament, deltejar: passejar pel Delta de l’Ebre, on vivia aleshores, sense haver de decidir per endavant per on tornaria a casa.

Si hi ha una ruta que fa temps que desitge recórrer, és Rodera, el Camí dels Assagadors. Per què? Perquè sóc valencià. I, com a tal, admet amb un punt de rubor que encara no he explorat tots els tresors de la meua pròpia terra. Rodera és just això: l’ocasió perfecta per endinsar-me en una d’aquelles zones que encara em queden per assaborir i retrobar-me amb la bellesa d’un territori que, per a mi, és dels més bonics del món.

Hi ha viatges que comencen molt abans de la primera pedalada.
A vegades naixen d’una conversa. Altres, d’una fotografia oblidada. En el cas de Ramon i Mariona, tot va començar amb una d’aquelles casualitats que alguns anomenen senyals. A l'octubre de 2025, un vídeo sobre un viatge pels Annapurnes va aparéixer per casualitat a YouTube. Pocs dies després, Google els recordava fotografies d'un viatge al Nepal fet disset anys abans. Sense adonar-se'n, un nom tornava a aparéixer a l'horitzó: Thorong La Pass.

A mitjan 2019 vaig trobar un text a internet que em va despertar una curiositat profunda: “La Bikepacking Trans Germany (BTG), de 1.600 quilòmetres, recorre el sud-oest i el nord-est del país i va ser dissenyada per travessar les zones més belles i desconegudes de l’interior alemany. La BTG discorre per pistes de grava ràpides, intercalades amb trams tècnics que permeten explorar els racons més salvatges i remots d’Alemanya, plens d’història per a qui es pren el temps de mirar.”

M’agrada pedalejar a soles. És un hàbit que m’aporta calma, claredat i una sensació d’equilibri difícil de trobar en el soroll quotidià. Alguns d’aquests beneficis ja els he contat en aquesta Deriva. Viatjar a soles em dona pau. Puc deixar-me portar pel meu propi ritme, sense distraccions, sense haver de negociar condicions. Si em ve de gust parar, pare. Si tinc fam, menge. Si el cos em demana descans, acampe.

Diuen que hi ha llocs on un es queda, i llocs que es queden dins d’un.
D’això va aquesta Deriva.
Hi ha moments en què el camí deixa de ser moviment i es converteix en pausa. No perquè un ho busque, sinó perquè alguna cosa dins demana aturar-se.
DL Slow no deixa de sorprendre’m.
Hi ha tant per descobrir en els seus més de 800 quilòmetres que fins i tot jo, que la recórrec des de dins, continue trobant racons que no esperava.
Aquest va ser un d’ells.
Vaig arribar amb bones referències, però sense imaginar fins a quin punt aquell lloc m’anava a detindre. A vegades no sabem que ho necessitem fins que ja hi som.

Imagina disposar d’uns dies per a lliurar-te a una ruta en bicicleta. Tu, la bicicleta i el camí. Imagina avançar a poc a poc, gaudint d’allò que tant estimes: desconnectar per a reconnectar-te a través de la natura. Sense presses, sense l’obligació d’acabar el recorregut si el temps no arriba. No importa: la ruta serà pacient, sabrà esperar sense enfadar-se. L’important és gaudir de cada quilòmetre, de cada instant.