M’agrada pedalejar a soles. És un hàbit que m’aporta calma, claredat i una sensació d’equilibri difícil de trobar en el soroll quotidià. Alguns d’aquests beneficis ja els he contat en aquesta Deriva. Viatjar a soles em dona pau. Puc deixar-me portar pel meu propi ritme, sense distraccions, sense haver de negociar condicions. Si em ve de gust parar, pare. Si tinc fam, menge. Si el cos em demana descans, acampe.

Diuen que hi ha llocs on un es queda, i llocs que es queden dins d’un.
D’això va aquesta Deriva.
Hi ha moments en què el camí deixa de ser moviment i es converteix en pausa. No perquè un ho busque, sinó perquè alguna cosa dins demana aturar-se.
DL Slow no deixa de sorprendre’m.
Hi ha tant per descobrir en els seus més de 800 quilòmetres que fins i tot jo, que la recórrec des de dins, continue trobant racons que no esperava.
Aquest va ser un d’ells.
Vaig arribar amb bones referències, però sense imaginar fins a quin punt aquell lloc m’anava a detindre. A vegades no sabem que ho necessitem fins que ja hi som.

Imagina disposar d’uns dies per a lliurar-te a una ruta en bicicleta. Tu, la bicicleta i el camí. Imagina avançar a poc a poc, gaudint d’allò que tant estimes: desconnectar per a reconnectar-te a través de la natura. Sense presses, sense l’obligació d’acabar el recorregut si el temps no arriba. No importa: la ruta serà pacient, sabrà esperar sense enfadar-se. L’important és gaudir de cada quilòmetre, de cada instant.