A mitjan 2019 vaig trobar un text a internet que em va despertar una curiositat profunda:
“La Bikepacking Trans Germany (BTG), de 1.600 quilòmetres, recorre el sud-oest i el nord-est del país i va ser dissenyada per travessar les zones més belles i desconegudes de l’interior alemany. La BTG discorre per pistes de grava ràpides, intercalades amb trams tècnics que permeten explorar els racons més salvatges i remots d’Alemanya, plens d’història per a qui es pren el temps de mirar.”
Al febrer de 2020 vaig comprar un bitllet d’avió a Berlín amb la intenció de recórrer-la. Tenia un amic allí i, per qüestions logístiques, em resultava més pràctic començar des de la capital. Un mes després, el món es va capgirar i el viatge va quedar suspés.
Van haver de passar dos anys perquè, finalment, poguera realitzar la Trans Germany. Eixe temps d’espera em va permetre revisar i modificar el track que havia creat inicialment, ja que la meua idea era acabar a Savona i agafar un ferri fins a Barcelona. Al final vaig descartar la idea i vaig decidir ampliar el tram suís per travessar els Alps i acabar a Lió. Tot un encert.
Van ser dotze dies i vint-i-una hores travessant l’Alemanya més salvatge. Mai abans havia passat tant de temps seguit entre boscos. Va arribar un punt en què vaig perdre la noció dels dies: acampava on queia la vesprada, seguint el ritme del sol. Em vaig endinsar breument a Polònia i a la República Txeca, travessant antics passos fronterers que encara semblaven guardar ecos d’altres temps.
Aquella Alemanya em va semblar fascinant. En moltes zones la gent no parlava anglés (potser perquè no eren llocs turístics), i això la feia encara més autèntica. Els llops, en aquella època (supose que a causa de la pandèmia), estaven repoblant els boscos de frontera, i les nits, denses i plenes de sons, eren un regal. Em vaig creuar amb tot just tres bikepackers com jo, i molt pocs ciclistes o senderistes. En canvi, vaig trobar multitud de restes de fogueres: senyals d’una relació viva amb la natura, quasi ancestral. També refugis impecables per a passar la nit i, enmig del bosc, armaris amb menjar o beguda d’emergència… fins i tot ferramentes, com destrals.
És una ruta que recomanaria a qualsevol cicloviatger que viatge a la deriva. La sensació d’immersió en la natura (i en un mateix) és total, poques vegades viscuda amb tanta intensitat en els meus altres viatges.
Espanya també ofereix una natura d’una enorme riquesa i diversitat, però la Trans Germany té un caràcter propi: quilòmetres i quilòmetres de bosc continu, una atmosfera humida i serena que convida a deixar-se portar sense rumb ni pressa.
Si et ve de gust complementar aquesta experiència de manera visual, t’invite a descobrir el seu Relat Visual a Deriva Lenta. I si et pica la curiositat i vols saber més sobre aquesta ruta, et recomane visitar la seua web: (https://www.baselona.de/) També pots trobar el meu track complet a Wikiloc.
La meua Trans Germany va acabar allargant-se fins als 2.166 quilòmetres, amb 24.542 metres de desnivell positiu acumulat, perquè una vegada vaig arribar a Basilea vaig decidir continuar pedalant per Suïssa. Però eixa ja és una altra història.
Escrivint estes línies (en 2025), he trobat una actualització a Bikepacking.com:
“Actualització: La Bikepacking Trans Germany va ser actualitzada per a la temporada 2023, eliminant diversos trams conflictius que presentaven problemes legals. Ara és completament transitable. Cal destacar que la BTG es va publicar originalment el 2016 i va ser tancada el 2021 a causa de problemes d’accés.”
Potser no va ser una casualitat: quan el món va tornar a obrir camins, la Trans Germany també els va recuperar.
T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?
Algunes Derives es conten millor amb calma, quan el camí ja ha reposat.
Si et ve de gust acompanyar aquests viatges quan troben el seu moment, la slowletter és una bona manera de seguir el rumb.
Deixa un comentari