Una Deriva invitada
Hi ha viatges que comencen molt abans de la primera pedalada.
A vegades naixen d’una conversa. Altres, d’una fotografia oblidada. En el cas de Ramon i Mariona, tot va començar amb una d’aquelles casualitats que alguns anomenen senyals.
A l’octubre de 2025, un vídeo sobre un viatge pels Annapurnes va aparéixer per casualitat a YouTube. Pocs dies després, Google els recordava fotografies d’un viatge al Nepal fet disset anys abans. Sense adonar-se’n, un nom tornava a aparéixer a l’horitzó: Thorong La Pass.
El que havia de ser una travessia pels Annapurnes acabaria portant-los molt més lluny, fins a l’Upper Mustang, una terra de paisatges àrids, cultura tibetana i pobles suspesos entre muntanyes.
Aquesta és la seua història.
A partir d’ací, us deixe amb ells.
Creieu en els senyals?
Doncs aquest viatge és fruit d’elles.
A l’octubre de 2025, YouTube em va mostrar un vídeo d’un viatge pels Annapurnes d’Elena Bravo i la seua parella. Pocs dies després, Google em recordava el meu viatge al Nepal de feia disset anys. Com que crec que els viatges s’han de visualitzar, veure i il·lusionar-s’hi abans d’emprendre’ls, el meu cap va començar a donar-li voltes a la idea.
Els Annapurnes i el seu mític Thorong La Pass, a 5.416 metres d’altitud, estaven clars. Però què faríem la resta dels dies? Cap a on pedalaríem?
La resposta va aparéixer ràpidament: Mustang. Upper Mustang. L’antic regne de Mustang. Un canvi de paisatge, de gent i de cultura, amb una clara influència tibetana i els seus monestirs.
El Nepal és un país que jo anomene fàcil. L’amabilitat de la seua gent, la facilitat per a trobar allotjament, la possibilitat de menjar pràcticament de tot i el fet que, per a nosaltres, occidentals, continue sent un país econòmic, fan que viatjar-hi resulte senzill.
Tot i això, des de 2023 és obligatori accedir als parcs amb guia. Podíem arriscar-nos i anar-hi pel nostre compte? Potser sí. Però si volem que un país es desenvolupe, quina millor manera de contribuir que generant treball.
Així va ser com vam conéixer Rokha, el nostre guia, company de pedalades i amic.
Camí cap als Annapurnes
El primer dia a Katmandú ens va servir per a despertar les cames. Vam recórrer els turons que envolten la ciutat, ens vam submergir en el caos dels seus carrers sense semàfors i vam visitar l’estupa de Boudhanath i la plaça Durbar.
L’endemà, una furgoneta ens va portar fins a Besisahar, punt d’inici del viatge de veritat.
Dia rere dia vam anar guanyant altura. Començàvem a poc més de 700 metres i ens esperaven els 5.416 del Thorong La.
Els primers dies van ser calorosos, polsosos i amb trànsit de camions pesants. Però, a mesura que avançàvem, els camins es tornaven més alpins i les grans muntanyes començaven a aparéixer.
El Manaslu, amb els seus 8.091 metres.
L’Annapurna II, amb 7.937 metres.
I més endavant, Manang, a 3.519 metres.
Molta gent s’hi queda un dia per a aclimatar-se. Nosaltres ens trobàvem bé i vam decidir continuar.
L’endemà dormíem a Thorong Phedi, a 4.450 metres.
El gran dia s’acostava.
El dia del Thorong La
Sabíem el que ens esperava.
Pràcticament no pedalaríem. Seria una jornada de pushing. Moltes hores empenyent la bicicleta costa amunt… i després moltes més empenyent-la costa avall.
A les quatre de la matinada, sota la llum dels frontals i envoltats per una llarga fila de trekkers, vam començar l’ascensió.
Érem els únics ciclistes.
Els primers cinc-cents metres de desnivell van ser els més durs. Fred, foscor i una successió interminable de revolts.
Però una vegada vam arribar al campament base, ja prop dels 5.000 metres, tot va canviar.
El sol va començar a traure el cap per darrere de les muntanyes. El paisatge es va obrir davant nostre. I l’Annapurna South ens va donar la benvinguda.
Aquell moment, envoltats d’un escenari immens, va compensar totes les hores de patiment.
Finalment, cap a les deu del matí, vam arribar al Thorong La Pass.
Pensava que m’emocionaria.
No va passar.
Estava content, evidentment. Havia aconseguit una meta que feia molt de temps que perseguia. Però també és cert que un grup de joves israelians amb altaveus, música i gravant vídeos constantment va acabar trencant part de la màgia del moment.
Tot i això, l’objectiu estava complit.
El regne de Mustang
Després del Thorong La va començar, per a nosaltres, la part més especial del viatge.
Mustang.
Upper Mustang.
Un territori banyat pel riu Kali Gandaki, una de les gorges més profundes del món.
Imagineu-vos un immens altiplà àrid, envoltat d’impressionants cingles, parets de roca erosionades pel vent i pobles suspesos enmig del no-res. Tot això a quasi quatre mil metres d’altitud, al costat del Tibet, envoltat de cultura, monestirs i tradicions tibetanes.
Per a guanyar temps vam pujar en una pick-up fins a Lo Manthang, la capital de l’antic regne.
Durant els dies següents vam visitar monestirs mil·lenaris, habitatges excavats a la roca i pobles on semblava que el temps avançara a un altre ritme.
Ací a penes hi havia turistes.
Només silenci.
I això era un luxe.
La gent que vam trobar pel camí
Si alguna cosa ens emportem del Nepal és la seua gent.
Recordem especialment un sopar compartit en una cuina. Una escena senzilla. Menjar, conversa i calidesa humana.
Hi havia una sensació de calma, harmonia i una absència total d’estrés que encara hui recordem.
També vam riure molt amb Rokha.
Mariona sol dir sovint «vale, vale». Fins que un dia vam descobrir que «vale», en nepalés, significa «pollastre».
A partir d’aquell moment, cada vegada que ho deia, les rialles estaven assegurades.
Són aquests moments senzills els que acaben quedant gravats en la memòria.
Sempre avant
Sovint ens pregunten què té d’especial viatjar junts en bicicleta.
La veritat és que no sabem fer-ho d’una altra manera.
Des que estem junts, hem viatjat junts i en bicicleta.
Ens agrada arribar als llocs pedalant. Ens agrada no saber exactament com acabarà el dia ni què ens espera després del següent revolt.
I quan les coses es compliquen, sempre intentem fer el mateix.
Quan un dels dos té un dia difícil, l’altre escolta.
Quan un dels dos necessita baixar el ritme, el baixem.
Quan un dels dos dubta, l’altre acompanya.
Però sempre continuem avant.
El record que perdura
Quan pensem en aquell viatge, el primer que ens ve al cap és Mustang.
No tant un port de muntanya, una xifra o una meta.
Sinó un territori.
Uns paisatges.
Una manera de viure.
I la sensació d’haver pogut gaudir d’un lloc únic, situat entre l’Himàlaia i el Tibet.
Hi ha viatges que s’acaben quan tornes a casa.
I n’hi ha d’altres que continuen acompanyant-te molts anys després.
Aquest és un d’ells.
Ramon i Mariona
T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?
Deriva Lenta s’ha anat construint pas a pas, prenent decisions conscients pel camí.
Si et ve de gust acompanyar com evoluciona el projecte quan hi ha alguna cosa a contar, la slowletter és el canal més directe.
Deixa un comentari