Pelegrí dual

Per explicar què significa això de ser pelegrí dual he de tornar a 2017. I, curiosament, començar parlant d’una bicicleta.

Aquell any acabava de comprar la meua primera gravel, una Specialized Sequoia d’acer. Buscava una bici que em permetera, bàsicament, deltejar: passejar pel Delta de l’Ebre, on vivia aleshores, sense haver de decidir per endavant per on tornaria a casa.

Treballava a Tortosa i moltes vegades hi anava amb bicicleta de carretera. El problema era que, a la tornada, sempre em venia de gust abandonar l’asfalt, ficar-me entre arrossars i retallar per qualsevol camí que apareguera. Amb la bici de carretera no podia. Si anava amb la bicicleta de muntanya de doble suspensió passava just el contrari: podia perdre’m pel Delta tant com volguera, però arrossegava massa bicicleta per a un simple desplaçament a la faena.

La gravel va resoldre el dilema.

Unia els dos mons sense penalitzar massa en cap dels dos.

Poc després de comprar-la, un amic amb qui havia fet el Camí de Sant Jaume el 2013 des de Benicarló em va proposar recórrer la Via de la Plata. Tenia una bicicleta ràpida, sense suspensions (manteniment mínim) i, a més, perfecta per a omplir-la d’aquelles alforges que aleshores encara em semblaven curioses: les de bikepacking.

No vaig haver de pensar-m’ho massa.

Vaig comprar les meues primeres bosses i vaig tornar als senders del Camí de Sant Jaume, aquesta vegada d’una manera completament diferent.

L’experiència no podia haver sigut millor.

Per aquells anys encara no es veien massa gravel i molt menys bicicletes preparades per a bikepacking al Camí. Alguns bicigrins miraven amb una certa sorpresa aquella bicicleta carregada de bosses per tot arreu. Jo també estava descobrint una cosa nova: la lleugeresa amb què podia moure’m portant tot el que necessitava repartit pel quadre.

I em vaig enamorar de l’acer.

De com flexava, de la comoditat, d’aquella sensació de portar una bicicleta aparentment senzilla que servia per a quasi tot. Des d’aleshores, per a mi, va deixar de ser acer.

Va passar a ser acer valyri.

La Sequoia va resultar perfecta per a una ruta com la Via de la Plata. Pistes precioses, senders ràpids i nets i quilòmetres i quilòmetres d’un Camí que ja era excepcional per si mateix. Sevilla, Mèrida, Càceres, Salamanca, Zamora… ciutats que vaig disfrutar especialment per tot el que conservaven del seu passat i, entre elles, un rosari quasi interminable de pobles menuts que van fer del viatge una cosa tremendament agradable.

Desviar-nos després cap al Camí Sanabrés per evitar repetir el tram final que ja coneixíem del Camí anterior va ser un altre encert.

Si haguera de triar, probablement recomanaria aquesta ruta abans que el Camí Francés que vaig enllaçar des del Camí Jacobeu de l’Ebre el 2013. La recorde molt menys massificada, menys comercial i amb una sensació de viatge que encaixava bastant millor amb mi.

Però encara faltaven uns quants anys per entendre què tenia a veure tot allò amb ser pelegrí dual.

El 2023 va aparéixer una altra bicicleta.

Una Brompton.

La vaig comprar pensant, entre altres coses, en el Japó. Venia de travessar Alemanya i Suïssa amb gravel l’any anterior, tenia Noruega i el Cap Nord rondant-me també pel cap però, per al 2024, imaginava una aventura completament diferent: recórrer el Japó amb una bicicleta plegable de sis velocitats.

Sobre el paper, almenys al meu cap, el pla era magistral.

Fins que vaig començar a preparar el viatge de veritat.

Com més llegia sobre el Japó, més dubtes tenia. Molts dels santuaris i llocs que volia visitar estaven plens d’escales. Els dotze quilos de la Brompton, que en altres contextos podien significar llibertat, van començar a semblar-me una càrrega. Hauria de buscar constantment on deixar-la o carregar-la plegada per poder accedir a determinades localitzacions.

Però el que va acabar de desmuntar el pla va ser una fotografia.

La vaig trobar per Internet.

Una pagoda rogenca de tres pisos emergia entre la vegetació. Al darrere, una enorme cascada queia des de la muntanya completant una d’aquelles imatges que costa creure que existisquen fora d’una pantalla.

Em vaig quedar atrapat en ella.

A partir d’aquell moment hi va haver un lloc que va passar a estar per damunt de quasi tots els altres en el meu viatge: Nachi Taisha.

Tenia clares algunes localitzacions (Kyoto, els Alps Japonesos) i fins i tot vaig arribar a plantejar-me reduir al mínim el meu pas per Tòquio, una ciutat la magnitud de la qual em produïa més estrès que curiositat. Però aquella fotografia havia introduït una destinació nova al mapa.

Buscant com arribar-hi vaig descobrir una cosa que va acabar de canviar el viatge.

El Kumano Kodo.

Pot semblar una excusa una mica absurda per canviar completament la manera de viatjar després de tants anys de bikepacking.

Probablement ho era.

Però va ser suficient.

La Brompton es va quedar a casa.

Vaig triar la Nakahechi, la històrica Ruta Imperial de Kumano. Entre les diferents possibilitats em va semblar l’opció més assumible per a la meua primera experiència d’aquest tipus.

Això d’assumible va durar unes poques hores.

Només arribar a Osaka em vaig concedir una mica de temps per aclimatar-me. Al canvi horari, a la calor d’agost i, sobretot, a la quantitat d’estímuls nous que apareixien constantment: colors, arquitectura, menjar, persones i costums que poc tenien a veure amb els meus.

Vaig passejar per la ciutat sense massa pressa. Ja tindria ocasió de tornar-hi i disfrutar-la amb calma al final del viatge.

Després em vaig traslladar a Tanabe, un dels punts d’entrada habituals al Kumano Kodo.

Allí va ocórrer una d’aquelles petites casualitats que fan que un viatge comence fins i tot abans de posar-se a caminar.

A l’allotjament vaig coincidir amb un mexicà que acabava de recórrer el camí en sentit contrari i acabava la seua peregrinació precisament allí. Vam sopar junts, vam compartir experiències, unes quantes rialles i una amistat que, encara que siga en forma d’Instagram, encara perdura.

L’endemà va començar el meu Kumano Kodo.

Serien només quatre dies.

Quatre dies dins d’un viatge d’un mes pel Japó.

Aleshores encara no sabia que acabarien sent un viatge dins del viatge.

Seguint les recomanacions que havia trobat durant la preparació, vaig reservar amb antelació allotjament al llarg de la ruta. Allí no hi ha albergs, i els pobles són tan rurals que no disposen d’oferta turística. Allò em va portar a dormir en cases tradicionals japoneses, sobre futons, menjar el que preparaven els seus propietaris i entrar durant uns dies en una quotidianitat que probablement mai hauria conegut viatjant d’una altra manera.

L’idioma, curiosament, va acabar important ben poc.

En aquella zona a penes vaig trobar gent que parlara anglés. Durant els sopars recorríem a gestos, paraules soltes i totes aquelles eines improvisades que apareixen quan dues persones tenen interés a entendre’s.

I ens enteníem.

Molts d’aquells sopars acabaven entre rialles.

Després hi havia el camí.

Sempre m’havia semblat duríssim fer el Camí de Sant Jaume a peu. En bicicleta hi ha un petit avantatge que potser només valores quan deixes de tindre’l: és la bicicleta la que transporta bona part del pes. Les cames treballen, sí, però pots deixar de pedalejar en una baixada i continuar avançant.

Caminant no hi ha eixa treva.

Cada metre et pertany.

No en vaig ser plenament conscient fins unes poques hores després de començar el Kumano Kodo.

Els primers segells van arribar als petits ōji que apareixen al llarg del camí, antics llocs sagrats integrats en la ruta. Amb la credencial acabada d’estrenar i la càmera a la mà, durant aquelles primeres hores probablement vaig ser la persona més feliç del món.

Feia fotos a tort i a dret.

Boscos, senders, petits santuaris, detalls que no entenia i que precisament per això em fascinaven.

Fins que el camí va començar a mirar cap amunt.

I va continuar mirant cap amunt.

Els desnivells prompte van posar cada cosa al seu lloc. A les pujades s’hi sumaven la calor i una humitat que, fins i tot per a algú acostumat al litoral mediterrani, resultaven difícils d’assumir.

Per sort, el paisatge tenia una certa capacitat per fer oblidar tota la resta.

Almenys durant uns minuts.

Les nits eren el contrapunt perfecte.

Arribar a la casa on havia de dormir i trobar preparat un d’aquells banys japonesos es va convertir en un petit oasi després de cada jornada.

El ritual era completament diferent del meu.

Seure en un petit tamboret davant d’un espill, llavar-te i ensabonar-te allí abans d’entrar completament net en una banyera d’aigua tan calenta que, al principi, costa entendre on és exactament la part relaxant de l’assumpte.

Fins que hi entres.

I aleshores ho entens.

És sorprenent la capacitat de l’ésser humà per adaptar-se als costums dels altres.

Especialment quan són tan plaents (o més) que els propis.

Després arribava el menjar, els gestos, alguna copa de sake, les rialles i, finalment, el futon.

I l’endemà, una altra vegada el camí.

També havia llegit que el temps podia canviar al Japó amb una rapidesa considerable.

Llegir-ho i viure-ho van resultar ser coses bastant diferents.

Agost és època de pluges i tifons, i el segon i el tercer dia de peregrinació em va tocar caminar sota tempestes com no n’havia vist mai.

No era una d’aquelles pluges d’estiu que alleugen la calor.

Allò era una altra cosa.

Els trons retrunyien sobre mi mentre queia tanta aigua que, en alguns moments, a penes podia distingir el que tenia uns metres per davant. La intensitat podia disminuir durant una estona i, de sobte, tornar amb una violència inusitada.

Els senders van deixar de semblar senders.

Eren petits rius.

I els meus peus van passar hores dins d’unes sabatilles completament xopades.

En acabar la primera d’aquelles jornades tenia ferides en pràcticament tots els dits.

Aquella nit vaig pensar que el meu Kumano Kodo podia haver acabat allí.

No hi va haver cap gran decisió heroica.

Em vaig fer les cures, vaig embenar el que havia d’embenar i me’n vaig anar a dormir.

Al matí decidiria.

I al matí els peus van respondre.

Amb els dits embenats vaig tornar a eixir sota la pluja.

Curiosament, vaig poder caminar sense dolor.

Així que vaig continuar.

Al final d’aquella jornada vaig arribar a Kumano Hongu Taisha.

Allí vaig poder acreditar el Camí de Sant Jaume, completar els requisits del Kumano Kodo i registrar-me oficialment com a pelegrí dual.

Després va arribar una cosa que no esperava viure amb tanta intensitat: la cerimònia del taiko.

Em van explicar com havia de colpejar el gran tambor sagrat i vaig participar en aquell petit ritual reservat a aquells que havien completat les dues peregrinacions.

Mai he sabut desenvolupar-me massa bé quan altres persones celebren amb entusiasme una cosa que jo considere un assoliment personal.

Em fa una certa vergonya.

Aquella alegria aliena em feia enrojolar.

Però, després de diversos dies compartint les seues cases, el seu menjar, els seus costums i alguna copa de sake, tampoc em semblava ja tan estranya.

Potser alguna cosa havia començat a canviar.

El curiós era que, oficialment, ja podia considerar-me pelegrí dual.

Però el meu camí no havia acabat.

Almenys no el meu.

Encara quedava Nachi.

La credencial deia una cosa.

La fotografia que m’havia portat fins allí en deia una altra.

Per a mi, la peregrinació acabaria quan estiguera davant d’aquella pagoda i aquella cascada que mesos enrere havien aparegut en una pantalla i havien aconseguit desmuntar un viatge sencer.

Així que vaig afrontar l’última jornada amb les sabatilles encara humides del dia anterior i diversos dits embenats.

Va tornar a ser dura.

Però aquesta vegada la pluja va donar bastant més treva.

I vaig continuar caminant.

Ja portava amb mi la petita satisfacció (probablement bastant infantil) d’haver comprovat en la web oficial que el meu nom formava part d’aquell grup de pelegrins duals.

Era com un xiquet amb sabates noves.

Encara que, en el meu cas, les sabates estaven xopades i els peus plens de ferides.

Però el premi de veritat encara estava per arribar.

Després de diversos dies de boscos, desnivells, calor i tempestes, el temps va decidir concedir-me una treva.

En arribar, va eixir el sol.

I allí estava.

La imatge que havia vist tants mesos enrere.

La pagoda.

La muntanya.

I al darrere, precipitant-se des d’ella, la cascada de Nachi.

Em va deixar sense alé.

Havia viatjat fins allí per una fotografia i, com a apassionat de la fotografia, el primer que havia imaginat durant mesos era poder fer la meua pròpia versió d’aquella imatge.

La vaig fer.

I m’agrada molt.

Però cap fotografia té massa a fer davant de la sensació d’arribar caminant fins al lloc que un dia va aconseguir canviar tots els teus plans.

Aquella imatge havia sigut el principi.

Estar davant d’ella era el final.

O això pensava.

En només quatre dies havia viscut un viatge excepcional dins d’un altre viatge.

Encara em quedava quasi tot agost per davant i una bona part del Japó per descobrir. Per un moment fins i tot vaig arribar a preguntar-me si començar per aquells paisatges tan salvatges podia fer que tota la resta em sabera a poc.

Per sort, el Japó es va encarregar ràpidament de demostrar-me que no.

Però alguna cosa sí que havia canviat.

Fins aleshores la meua manera de viatjar estava estretament lligada a una bicicleta. Gravel, bikepacking, autosuficiència. Anys buscant camins, carregant el necessari i aprenent a espavilar-me lluny de casa.

Viatjar en bicicleta continua tenint alguna cosa profundament alliberadora per a mi.

Això no va canviar.

El que va canviar va ser descobrir que potser durant massa temps havia confós la meua manera de viatjar amb l’eina que utilitzava per fer-ho.

L’experiència acumulada durant tants anys damunt d’una bicicleta no es va quedar a casa amb la Brompton. Va viatjar amb mi.

La capacitat per improvisar. Per adaptar-me. Per continuar endavant quan les coses no ixen com estaven previstes. Per estar sol sense sentir-me necessàriament sol. Per acceptar que un camí pot canviar en qualsevol moment.

Tot allò també cabia en una motxilla.

Potser eixe va ser el vertader significat de convertir-me en pelegrí dual.

No sols haver recorregut dos pelegrinatges separats per milers de quilòmetres.

També descobrir dues maneres diferents d’avançar.

I et contaré un secret.

Des d’aleshores em ronda pel cap la idea de crear algun dia una cosa semblant a Deriva Lenta Slowbiking, però a peu. Camins tranquils, motxilla a l’esquena i temps suficient per perdre’s una mica pel camí.

Qui sap.

Fa molts anys que tinc Deriva Lenta al cap i, per fi, enguany li he pogut donar forma. Potser algun dia aquesta serà una altra de les seues variants.

La resta d’aquell mes pel Japó pertany a una altra història. Si tens curiositat, una part viu al meu perfil de fotografia de carrer d’Instagram.

Ací no.

Ací només hi ha espai per als camins tranquils i les rutes màgiques.

I el Kumano Kodo va ser les dues coses.

T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?

Deriva Lenta es construeix a partir de rutes, històries, fotografies i pensaments que troben el seu lloc pel camí.

Si vols acompanyar el projecte i assabentar-te’n quan hi haja alguna cosa nova que valga la pena compartir, la slowletter és el canal més directe.