De tastet per territori Rodera

Si hi ha una ruta que fa temps que desitge recórrer, és Rodera, el Camí dels Assagadors. Per què? Principalment perquè sóc valencià. I, com a tal, admet amb un punt de rubor que encara no he explorat tots els tresors de la meua pròpia terra. Rodera és just això: l’ocasió perfecta per endinsar-me en una d’aquelles zones que encara em queden per assaborir i retrobar-me amb la bellesa d’un territori que, per a mi, és dels més bonics del món.

Encara presents en el nomenclàtor de molts pobles valencians, els assagadors són antigues vies pecuàries d’origen medieval. Camins molt més modestos en amplària que les grans carrerades, pels quals el ramat avançava pràcticament en fila, un animal darrere de l’altre. Durant segles van connectar les pastures de les serres de l’interior amb les terres agrícoles del litoral i, sovint, es traçaven vorejant els nuclis de població per evitar molèsties, malalties i danys als cultius.

D’alguna manera, Rodera recupera aquell esperit transhumant: partir del Mediterrani, endinsar-se a les muntanyes seguint camins secundaris i antics passos ramaders i, després de travessar bona part de l’interior valencià, tornar de nou a la mar. Una llarga travessia de costa a costa, evitant sempre que és possible les grans carreteres i els nuclis de població.

D’eixe mateix impuls va nàixer també Deriva Lenta Slowbiking: de les ganes de mostrar el meu pati de jocs, eixe racó del nord de la Comunitat Valenciana que tant m’inspira. El Camí dels Assagadors serpenteja pel centre del nostre territori i estic segur que, amb el temps, apareixerà algun enamorat de la part sud disposat a convidar-nos també a descobrir aquelles terres.

Abans d’afrontar la ruta completa, vaig tindre l’oportunitat de fer-ne un petit tast de cap de setmana amb un company que havia conegut en una de les eixides de Bikepacking Gathering¹. Un company que sintonitzava en una freqüència molt semblant a la de Deriva Lenta. Quan em va proposar la idea i vaig dir que sí, sabia que havia apostat a cavall guanyador.

La gent de Rodera, sempre amb bon rotllo, ens va preparar un petit bucle per la part nord del traçat, la que ens quedava més a mà des de les nostres localitats: quasi 150 quilòmetres i més de 3.600 metres de desnivell positiu per descobrir, durant dos dies, alguns dels paisatges pels quals discorre el Camí. Ací et deixe el track de Wikiloc.

Ens vam desplaçar fins a Tuéjar per començar el recorregut. Allí, en plena Serrania valenciana, vam deixar enrere el cotxe i, després d’un bon esmorzar (perquè les grans aventures sempre pareixen començar millor amb la panxa plena), vam acabar de preparar les bicicletes.

Hi havia ganes. Moltes.

Eixa barreja de nervis i entusiasme que apareix mentre ajustes l’última corretja i saps que, durant les pròximes hores, el teu món es reduirà a una cosa tan senzilla com seguir una línia sobre el GPS.

I vam començar a pedalar.

Prompte les carreteres van deixar pas a les pistes i ens vam endinsar en un paisatge de pinedes mediterrànies, carrascars, camps de secà i barrancs. Un territori de transició, dur per moments, on els boscos s’obrin per deixar aparéixer els cultius abans de tornar a tancar-se uns quilòmetres més endavant.

Alpuente, La Yesa, La Cuevarruz, Corcolilla, Aras de los Olmos… Xicotets pobles van anar apareixent en el nostre camí com pauses naturals dins del recorregut. Llocs tranquils, allunyats del soroll de les grans poblacions, on un té la sensació que la bicicleta no travessa simplement el territori, sinó que s’adapta al seu ritme.

Potser per això em va agradar especialment trobar tants refugis forestals en bon estat al llarg del recorregut. No només com a ciclista, sinó pensant en les possibilitats que ofereixen perquè rutes com aquesta puguen ser gaudides per persones amb maneres molt diferents de viatjar.

A mi m’encanta plantar la tenda i dormir a l’aire lliure, però soc conscient que no tothom comparteix eixe entusiasme per l’acampada o el bivac. Saber que hi ha llocs on resguardar-se permet afrontar una aventura de diversos dies d’una altra manera i obri aquest tipus de viatges a un ventall molt més ampli de cicloturistes.

Curiosament, aquella vegada vaig ser jo qui va decidir deixar la tenda a casa.

El nostre objectiu per passar la nit era el Refugi Forestal Agua Tomás. No teníem massa informació sobre el que hi trobaríem i potser per això l’arribada es va convertir en un d’eixos petits moments que romanen en la memòria molt després d’haver oblidat quilòmetres, desnivells i estadístiques.

El refugi va aparéixer en un indret recollit, envoltat de natura, amb una zona de pícnic i el riu Túria discorrent plàcidament a penes a trenta metres. Després de tot un dia pedalant, allò ens va paréixer poc menys que un hotel de cinc estreles.

Era 30 d’octubre i la temperatura convidava a pensar-s’ho dues vegades, però tindre el riu allí davant va acabar imposant-se a qualsevol rastre de sensatesa. Un bany ràpid en les seues aigües fredes va ser suficient per llevar-nos de damunt la pols i part del cansament acumulat durant la jornada.

Després va arribar la recompensa: entrar al refugi, encendre la llar de foc i deixar que, a poc a poc, la calor omplira l’estança.

Fora, la nit.

Dins, el foc.

De vegades, no cal gaire més.

Tornar a carregar les bicicletes, ordenar les nostres coses, netejar i deixar el refugi en condicions per als qui arribaren després. Lluny de convertir-se en una obligació, aquelles petites tasques mecàniques van tindre alguna cosa de ritual. Guardar, plegar, agranar, comprovar que tot quedava tal com ho havíem trobat. Accions senzilles que no exigien pensar massa i que, mentre les mans treballaven, semblaven anar esborrant a poc a poc el cansament de les cames.

Quan vam tornar a pujar a les bicicletes, el cos ja havia entés que encara quedava tota una jornada per davant.

I així va ser.

Una altra jornada de pistes, boscos, pobles menuts i parades sense mirar massa el rellotge. Amb la filosofia del slowbiking, vam poder continuar gaudint del territori sense convertir el recorregut en una persecució de quilòmetres.

Perquè potser eixa siga una de les coses que més m’atrauen de viatjar en bicicleta: poder travessar un lloc a la velocitat suficient per avançar, però també prou a poc a poc per adonar-te que realment estàs allí.

Camins diferents, una mateixa deriva

Mentre escric aquesta Deriva, no puc evitar pensar en Deriva Lenta. Quan vam recórrer aquests camins, l’any 2023, el projecte encara no existia. Però, vist des d’avui, resulta curiós reconéixer en aquella experiència algunes de les idees que, dos anys més tard, acabarien donant forma a DL.

Rodera i Deriva Lenta són projectes diferents, nascuts en llocs diferents i amb les seues pròpies inquietuds, però resulta bonic descobrir que hi ha altres persones que miren el territori d’una manera semblant. Persones que entenen que dissenyar una ruta no consisteix únicament a unir dos punts de la manera més eficient possible.

Hi ha una altra manera de fer-ho.

Buscar el camí secundari. Preferir una pista a una carretera encara que supose fer una petita volta. Entrar en eixe poble on, aparentment, no hi havia cap raó per entrar. Aturar-se al costat d’un riu. Dormir en un refugi. Alçar la mirada del GPS.

En realitat, potser el slowbiking té ben poc de nou.

Durant segles, els qui van recórrer els assagadors ja viatjaven adaptant-se al territori. Els camins no eren allí per arribar abans, sinó per poder arribar. Vorejaven pobles, travessaven muntanyes i buscaven els passos que permetien conduir el ramat entre les pastures del litoral i les terres altes.

Nosaltres portem bicicletes carregades en lloc de ramats, seguim una línia digital en lloc de les petjades dels animals i busquem experiències en comptes de pastures. Però hi ha alguna cosa familiar en aquesta manera d’avançar.

Potser viatjar a poc a poc no siga tant una nova manera de recórrer el territori com una forma de recuperar alguna cosa que havíem oblidat.

Tornar

Si el que vam recórrer durant aquells dos dies és representatiu de la resta del Camí dels Assagadors, estic convençut que Rodera va camí de convertir-se en una de les meues rutes preferides.

I potser el millor siga saber que continua allí.

Prop de casa.

Esperant.

Perquè haver-ne recorregut només una petita part no ha fet desaparéixer les ganes de conéixer-la. Ha passat just el contrari. Ara vull seguir eixa línia fins al final, jugar amb el track, desviar-me, tornar, descobrir els camins que naixen als seus costats i entendre una mica millor eixe territori que durant massa temps he tingut tan a prop i, alhora, tan lluny.

Algun dia arribarà el moment de recórrer complet el Camí dels Assagadors: partir del Mediterrani, deixar enrere la mar per endinsar-me en les serres valencianes i, molts quilòmetres després, tornar a trobar-la a l’altre extrem del camí.

Fins aleshores, em quede amb aquell matí fred al costat del Túria, l’olor de la llar de foc encara impregnada a la roba i dues bicicletes novament carregades davant d’un camí que continuava.

Al cap i a la fi, els assagadors sempre han servit per a això.

Per continuar avançant.

T’abelleix seguir el rumb de Deriva Lenta?

Algunes Derives es conten millor amb calma, quan el camí ja ha reposat.

Si et ve de gust acompanyar aquests viatges quan troben el seu moment, la slowletter és una bona manera de seguir el rumb.